Font: www.elsverdspv.net
Dat: 17.11.2014
El PP que ens mal governa ja massa temps, des de 1995, ara vol aprovar
una llei de senyes d’identitat, diu que valencianes, a la contra de tots
aquells que pensen de manera diferent a ells. Així, van a donar
caràcter de llei autonòmica definitòria de què és ser valencià a una
sèrie de tòpics, de termes acientífics, de pràctiques festives cada dia
més rebutjades per les noves concepcions ètiques de la moderna
ciutadania. És per al PP repetir la maniobra “anticatalanista” , ara
també antiecologista, davant de la proximitat d’unes eleccions
municipals i autonòmiques, que pinten bastos per a les seues actuals
majories absolutes i que, fins ara, li han funcionat. Per al PP, en
resum, ser valencià va a ser sinònim de menjador de paella, anar un
diumenge de maig a la Plaça de la Mare de Déu dels Desemparats, visitar
una vegada en la vida el Monestir de la Valldigna, estimar les
corregudes de bous pels carrers, demanar el transvasament de l’Ebre i,
sobretot, ser contrari als catalans que ens volen furtar la llengua
valenciana, que és molt més antiga, des dels ibers.
Vaig llegir ja fa molts anys un dels millors premis d’octubre d’assaig per a mi: aquell de Pere Sisè,
d’un col·lectiu de professors universitaris, de l’any 1976, que parlava
justament de les raons d’identitat del País Valencià i, aquests dies,
quan aquest PP que patim s’ha posat a la feina d’aquesta nova
irracionalitat jurídica, m’ha vingut al record. Perquè si alguna senya
d’identitat tenim el poble valencià actual justament és la nostra
feblesa com a poble, la nostra dissortada mala sort històrica, la
incultura generalitzada de la gent afavorida pels poders i la poca
fermesa o massa por davant de les classes dominants. El PP governa tants
anys el nostre País justament perquè la majoria de la gent no té cap
voluntat ni sentiment de ser valencià com a fet nacional i, per tant,
polític. Des de què hi ha escoles públiques en el segle XIX fins la llei
d’Ús i Ensenyament del Conseller Císcar, de l’any
1983, ni s’havia parlat el valencià a l’escola i, molt menys, s’havia
contat la història des del punt de vista dels eterns perdedors, les
classes populars, artesanals, treballadors i heterodoxes. Abans només
tenien accés a l’educació els fills dels poderosos.
Derrota darrere derrota i les consegüents repressions dels vençuts ens
han convertit en un poble poregós, agenollat i passiu. Són frases
repetides popularment definitòries de la cultura popular valenciana
aquelles de “el qui trau el nas, li’l tallen”, “xico!, que has de fer!”,
“per on passen uns, passarem els altres”, “el que no deixa, deixar-ho”,
“la política, per al que visca d’ella”… La por, l’abandonisme i la
consciència de què els qui manen se’n aprofiten personalment del poder
són trets arrelats en la nostra cultura. Això no s’atrevirà a posar-ho
en la llei el PP, per què és una de les raons sociològiques que
expliquen com, malgrat tota la corrupció política, han seguit guanyant
per majoria.
Ací, des del segle XV, no han guanyat mai les classes populars, els
rebels, els alternatius, aquells que aspiraven a un nou món o tenien uns
altres interessos econòmics als de les classes dominants.
Perseguiren i expulsaren als jueus quan eren els més emprenedors en el
comerç, en la ciència, en la literatura i havien estat un dels fonaments
de l’hegemonia comercial valenciana del Segle d’Or valencià. Derrotaren
la incipient burgesia comercial i artesanal a les Germanies.
S’expulsava als moriscs a principis del XVII, valencians des del segle
VIII: tota la seua saviesa agrícola, gastronòmica i artesanal la perdíem
per decret. La Guerra de Successió consolidava el poder central
absolutista, acabava amb totes les institucions forals valencianes i
suposava la castellanització total de la ciència, l’ensenyament i de
gran part de la societat i el reforçament del poder feudal de la gran
noblesa. Així, se’ns separava de l’evolució d’altres pobles on justament
passava el contrari i era la burgesia, la classe modernitzadora
d’aleshores, la que anava guanyant espais i batalles al feudalisme i
consolidant un nou sistema econòmic i, amb ell, una consciència
col·lectiva nacional, de poble, per damunt dels estaments tancats
medievals. Després, tampoc tingueren sort en la Guerra del Francès i ens
torna a costar molta sang de liberal i camperol revoltat contra la
injustícia de l’absolutisme que representava Ferran VII. La Guerra Civil
i el franquisme acabà d’arrodonir un procés històric de derrotes que
ens han portat a una cultura totalment aliena a les antigues arrels i a
una sociologia majoritàriament passiva i poc combativa. No, no hi ha
poble valencià com a formació política i social amb consciència
nacional i, justament per això, és molt complicat que ens posem d’acord
en quines són les nostres senyes d’identitat.
El PP, successor actual dels guanyadors de sempre, que quan miren a
l’entrada de les Corts Valencianes el quadre de la Batalla d’Almansa que
encomanà per a la seua major glòria el primer borbó, aquell d’infausta
memòria, Felip d’Anjou, no obliden de què ells són
hereus de la victòria d’aquell rei francès i, ara, poden fer aquesta
llei definitòria de com ells voldrien que fóren els valencians per a
sempre, perquè així els seguirien donant les majories absolutes que tan
bé els han vingut per als seus negocis i no gosarien mai enderrocar-los
del poder social i institucional.
Però, avui, en aquesta democràcia també molt feble com els valencians,
farcida de corrupció i amb una crisi econòmica estructural de la que no
es veu eixida, per molt que s’enteste Rajoy en dir el
contrari, l’única senya d’identitat que ens uneix és la indignació amb
el sistema, amb la majoria dels polítics que han fet el que sempre han
fet, aprofitar-se del poder, i, potser, siga l’esperança d’aquells pocs
valencians i valencianes, catalanoparlants o castellanoparlants, que no
havíem perdut, malgrat tanta derrota, la voluntat de que es poden
canviar les coses i que havíem fet nostres les banderes dels maulets de
tots els temps i que un nou País és possible.
-------------------------------------------------------------------------------------------
-------------------------------------------------------------------------------------------
Font: www.laccent.cat
Data: 31.10.2014
El Consell Valencià de Cultura i la Conferència de Rectors de les
Universitats Públiques Valencianes, han criticat durament la Llei de
Senyes d’Identitat presentada el passat divendres 20 d’octubre, en el
Fòrum de Diàleg de Lo Rat Penat, per part del nou Conseller de
Governació, Luís Santamaría.
L’avantprojecte de Llei pretén definir i reivindicar determinats “trets
identitaris” valencians: des de la paella i la pilota fins la llengua i
els bous al carrer. Segons l’articulat de la norma, un “Observatori de
Senyes d’Identitat” s’encarregaria de vigilar la puresa d’aquests signes
d’identitat i de vigilar el seu tractament en les institucions
públiques, entre elles l’escola pública. En l’article número 7,
l’avantprojecte del PP assenyala explícitament el que entén com a
respecte a la llengua valenciana: “defendre la seua individualitat
respecte de les demés llengües de l’Estat”. Entendrem millor què vol dir
això si tenim en compte que, al susdit Observatori, el PP vol incloure
entitats radicalment contràries a la unitat de la llengua, com ara Lo
Rat Penat i la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana.
La norma discuteix obertament l’autoritat lingüística a l’Acadèmia
Valenciana de la Llengua, que en els últims temps havia reconegut més
explícitament la unitat de la llengua en les definicions de català i
valencià del seu Diccionari Normatiu. De fet, l’AVL, les Universitats,
el CVC, i totes les entitats públiques o no que defensen la catalanitat
de la llengua valenciana quedarien excloses de l’Observatori.
Per acabar-ho d’adobar, aquest organisme de control i vigilància tindria
capacitat de dictaminar quines entitats rebrien subvencions públiques
de la Generalitat. Un fet que afectaria, per començar (i entre altres
coses), a totes les associacions i organitzacions que utilitzen
públicament País Valencià i no Comunitat Valenciana.
Tots els analistes afirmen que l’aposta del PP de revifar la Batalla de
València gairebé no tindrà efectes electorals. Caldria interpretar
l’avantprojecte de Llei un triple sentit, tàctic i estratègic. Per una
banda un PP sense discurs i amb una clientela minvant, vol desviar
l’atenció en un context de corrupció, retallades, i fallida de
l’autogovern. En segon lloc, vol preparar l’escenari postelectoral,
agitant a les bases de la dreta blavera per tal de crear un pol
d’oposició amb el govern d’esquerres que, presumiblement l’estiu de
l’any que ve, ocuparà el Palau de la Generalitat. Per últim, no podem
obviar el clima d’inquietud generat entre els sectors conservadors del
País Valencià pel doble efecte de la recentralització promoguda per
l’Estat i, sobretot, pel procés sobiranista encetat al Principat de
Catalunya. Com als anys 1970 i principis dels 1980, sembla que l’Estat
espanyol afronta un moment de canvi polític i institucional, i en aquest
context s’entén el fet que la dreta més rància vulga provocar un nou
enfrontament civil entre els valencians. A la Transició els va eixir
molt bé la jugada, ara hi tornen.
